Cultura tradicional (balls, festes, etc.)

El Museu de la Moto ens mostra l’evolució d’aquest vehicle de dues rodes, marcada tant pels avenços tecnològics com pel disseny de l’època. Hi ha exposades les motos més representatives des de principi del s. XX fins a l’actualitat. Per més informació: www.m2r.ad

Canillo sempre ha estat una parròquia molt lligada a la cultura agrícola i ramadera. Cada casa pairal tenia els seus trets distintius sobre l’activitat que desenvolupava, eren les anomenades marques. Aquestes, actualment en desús, tenien la funció d’identificar la propietat tant del bestiar com de la fusta. El bestiar era marcat a les banyes o als cascos i a les orelles. Per saber-ne més: Història d’una tradició, les marques de la Parròquia de Canillo, Comú de la Parròquia de Canillo Des de la població de Canillo fins a la de Meritxell, El Camí comparteix traçat amb la ruta de Mn. Jacint Verdaguer, qui va escriure: “Mitja hora més amunt (d’Encamp) està Meritxell, poble de vull o dotze cases; la de més amunt és l’ermitatge famós de la reina d’Andorra. Lo camí passa per damunt, (a) unes cinquanta passes; lo Valira, per davall, a alguna distància. Lo temple és ric, mes tot hi és modern; res parla del temps passat, sinó la Verge. Volten al capella verdosos prats, que es continuen vora avall i amunt de la ribera en casi totes (les) Valls. Un quart d’hora més amunt se troba Prats, sufragània de Canillo. Son altar major, dedicat a Sant Miquel, és gòtic, i, segons me diuen, germà del de Sant Joan, capella de l’altra banda de Canillo.”

A tocar de l’església de Santa Eulàlia hi ha el Museu d’Art Sacre, que exposa els objectes litúrgics procedents de les esglésies de la parròquia, molts d’aquests trobats en l’última restauració feta al temple de Santa Eulàlia. Està dividit en tres sales: orfebreria, tèxtil i paper, i guarda un canelobre romànic de ferro forjat, un encenser de bronze del s. XIV, una Vera Creu de 1571, pergamins i altres objectes relacionats amb el culte a Andorra. Per a més informació: (+376) 833 551 i www.encamp.ad El Museu Etnogràfic Casa Cristo ens permet conèixer la manera de viure d’una família andorrana a principi del s. XX. La casa va ser construïda el s. XIX i l’any 1995 el Comú la va adquirir i la va adequar com a museu. Consta de tres plantes i un cap de casa. A la planta baixa hi ha l’entrada amb les eines de camp, el llenyer i un celler, mentre que el segon i el tercer pis és on els habitants feien vida (amb la cuina, el menjador i les habitacions). A l’última planta s’hi emmagatzemava i assecava la collita i també s’hi guardaven diferents utensilis. Per a més informació i visites guiades: (+376) 833 551, casacristo@encamp.ad i www.encamp.ad El Museu de l’Electricitat (MW) permet fer un viatge en el temps des del moment que es va descobrir aquest agent físic i ofereix, a més, una introducció sobre què és l’energia i la seva importància en l’evolució d’Andorra. Així, a tall d’exemple, s’hi pot trobar l’explicació de com s’aprofitaven les aigües al Principat fins que es va construir la primera empresa hidroelèctrica i els canvis en la infraestructura a principi del s. XX. Per a més informació: tel. (+376) 739 111, www.museumw.ad i museumw@feda.ad El Museu Nacional de l’Automòbil conté des de vehicles que van sorgir a l’inici de l’automoció, com ara una Pinette de 1885 propulsada a vapor, fins als que es conduïen en l’època dels setanta. També hi ha una col•lecció de motocicletes, algunes de molt antigues i curioses, i s’hi exposen diferents objectes relacionats amb el món de l’automòbil. Per a més informació: (+ 376) 839 760

La parròquia d’Encamp és una destinació de turisme esportiu per excel•lència, ja que ofereix recursos i serveis d’alta qualitat adreçats a esportistes d’elit, professionals, amateurs i turistes que volen practicar activitats esportives. Disposa tant d’instal•lacions per a les modalitats més habituals (bàsquet, voleibol, futbol, tenis, natació...) com de zones per a desenvolupar-ne d’altres de més específiques (com ara triatló, senderisme de muntanya i running). La climatologia de la zona permet una pràctica esportiva diversa durant tot l’any. D’altra banda, entre les iniciatives de desenvolupament turístic de la parròquia, també hi trobem el Grandvalira Circuit (de 980 m de llargada i ubicat al port d’Envalira), en el qual es duu a terme el Trofeu Andros, premi automobilístic de conducció sobre gel i neu, i el campionat nacional G-Series.

Tots els llacs d’Andorra són d’origen glacial i estan situats a més de 2.000 m d’altitud; tots menys el d’Engolasters, que és a 1.600 m. Hi ha una llegenda que n’explica el motiu: Fa molt de temps, en lloc de l’estany hi havia una vall molt bella i fèrtil, i els seus habitants posseïen grans riqueses. Un dia d’hivern glacial en què bufava el torb i borrufava, va arribar a la vila un home pobre que estava mort de fred. Com que ningú no li va voler fer caritat, es va atansar a la fleca i va demanar a la flequera si podia repassar la pastera per fer-li un panet. Ella així ho va fer però, en veure que en sortia molta pasta, va dir-li que n’hi podia donar perquè en sortia un pa molt gros. Seguidament, ell li va demanar que tornés a repassar la pastera, però va tornar a passar el mateix. L’home, mort de gana, va tornar a sortir fora al carrer; allà el va veure la jove de l’hostal, que es va apiadar d’ell i li va donar un tros de pa. L’home, que va resultar ser Jesucrist, li va dir, agraït, que corregués costa amunt. La jove encara no havia fet cent passes quan es va girar i va mirar avall. El que va veure va ser que una tromba d’aigua havia cobert tot el poble i havia ofegat tots els avariciosos vilatans; la vila s’havia convertit en un estany.

LLEGENDES En les llegendes i faules de tots els Pirineus apareix una bèstia imaginària coneguda com a tamarro. En moltes d’aquestes zones la llegenda s’ha convertit en una festa: s’explica als visitants la broma que aquesta feristela s’ha de caçar de nit i en grup i se’ls atorga el paper de caçadors. De nit, els caçadors novells i el jovent de la zona surten per camps i boscos armats amb bastons, pedres (que fan picar com a reclam) i sacs per agafar la presa. L’expedició acostuma a acabar amb els visitants remullats: o bé perquè els fan passar per sota un arbre i els llancen galledes d’aigua o bé perquè els diuen que es quedin camuflats en un canal esperant poder sorprendre la presa i mentrestant els altres n’obren la clau de pas; això si les víctimes no es passen tota la nit corrent amunt i avall. Aquí, el nom d’aquesta bèstia ha servit per batejar tant una de les pistes de l’estació Pas de la Casa-Grau Roig com una competició popular d’esquí alpí, l’Espot Tamarro Race. Un animal que, en canvi, sí que han vist (i tastat) tots els andorrans és la truita. Segons un dels fundadors d’aquesta població, a l’estany de la Fontnegra no hi va haver truites fins que un camió que en transportava des de Noruega va quedar bloquejat al Pas de la Casa per una tempesta de neu. Aleshores, un pescador del poble va acollir el camioner i, aquest, com a agraïment, li va regalar una caixa de truites petites que va llançar al llac. I vet aquí una última llegenda. En el vessant sobre el riu Arieja, la Solana és, tal com el nom indica, un pasturatge assolellat que va des del Pas de la Casa fins a prop de l’Hospitalet. Aquest lloc pertanyia a la vila francesa de Merens i durant una terrible epidèmia que hi va haver només en va quedar viu un sol habitant. Conten que aquest, fruit del seu caprici, va voler canviar els pasturatges de la solana per poder-hi tenir un cavall tot blanc, la seva gran il•lusió.

Explica la llegenda que un jove pastor es va sentir atret pel comportament d’un toro que va escarbar la terra amb èmfasi. Va anar on ell havia escarbat i hi va trobar una imatge de la Verge amb el nen Jesús als seus braços. Al lloc on es va trobar la verge es va construir un oratori. Uns segles més tard un sacerdot va tancar a la presó injustament per un delicte que no va cometre. El seu darrer vot va ser que es construís una capella en el lloc de l’oratori. Avui en dia, sota l’altar major de la capella de Vilanova hi surt una font que pot curar els mals de cap i d’ulls. Actualment és un lloc de fervor capcinès i cada any es fa una peregrinació el 16 d’agost i s’hi canten els gojos.

Degut a que és país de prats i boscos i sobretot pins, hi ha un vell proverbi capcinès que diu: la gent del Capcir, un bon matí, trobaran un pi, dins el tupí! Els pastors que pasturaven els ramats en les zones de prats alts, tenien la costum de fer gravats a les pedres. La més antiga es remunta al neolític, a la vall del Galba, al costat del llac del diable, en un lloc anomenat les pedres escrites. Per a Jean Abélanet aquests gravats pertanyen a una civilització de pastors agricultors que van aconseguir l’últim grau d’esquematització, intercalats amb una varietat de símbols geomètrics o astrals que pertanyen a l’edat del ferro. A Formiguera els dissabtes al matí es fa el mercat setmanal. I, els mesos de juliol i agost hi ha mercat tots els dies on les fruites i verdures vénen directament dels productors.

Els origens de l'agrupació es troben en el grup musical Lamparillas que a principis dels anys vint del segle XX havia fundat Bartomeu Estaràs a Valldemossa, i que va editar la publicació El Eco Lamparil entre 1925 i 1931. Aquests precedents musicals i el propi Parado foren de fet unes més de les diverses activitats culturals que es desenvoluparen en la primera meitat de segle al voltant de l'Hotel del Artista, un autèntic oasi de talent en la Mallorca d'aquells temps. Amb la col·laboració de personalitats com Bartomeu Calatayud Cerdà o Josep Coll Bardolet, el Parado de Valldemossa dugué a terme (juntament amb Aires de muntanya de Selva) una tasca valuosíssima de recuperació del folklore mallorquí, a la vegada que serví d'estímul per a l'aparició de formacions semblants a altres pobles de l'illa. Des de 1945 el Parado actuà dilluns i dijous en el Palau del Rei Sanxo de Valldemossa, fins que l'any 2004 es va veure obligat a traslladar-se al Centre Cultural Costa Nord de la mateixa localitat. D'ençà de l'abril de 2011, els balls del Parado tenen lloc a la Fundació Cultural Coll Bardolet de Valldemossa.

LA CERÀMICA DE L'ALCORA L'1 de maig de 1727 entra en funcionament la Real Fàbrica de Pisa i Porcellana fundada a l'Alcora per D.Buenaventura Abarca de Bolea i Ximénez de Urrea, IX comte d'Aranda. Aquesta singular instal•lació fabril, original i pionera en molts aspectes, va basar el seu èxit i pervivència en multitud d'aspectes nous que irrompen panorama pre-industrial espanyol: la contractació de prestigiosos tècnics i artistes estrangers, la redacció d'unes detallades ordenances que regulaven tots els aspectes del funcionament de la Fàbrica, la creació d'una Escola d'Aprenentes, l'establiment de fluids canals de comercialització del producte, etc… No és casualitat que el comte d'Aranda fixés la seu de la seva empresa a l'Alcora, capital del senyoriu de l’Alcalatén, la titularitat del qual ostentava. Tenia la nostra vila una arrelada tradició terrissera i en aquest moment existien una vintena de forns dedicats a la producció de càntirs, olles i altres atuells d'ús corrent, a més de jaciments d'argila de bona qualitat. La producció de la Real Fàbrica va ser àmplia i molt variada; tradicionalment s'ha vingut dividint en nombrosos estils en funció dels motius ornamentals aplicats. Entre ells podem destacar els següents. La decoració Berain Els mestres francesos encarregats d'engegar la fàbrica portaran, dels seus centres d'origen, els primers models decoratius aplicats a l'Alcora. Entre ells està el gènere Berain, caracteritzat per les puntes i brodats combinats amb busts, cariàtides, mascarons, estendards, cistelles, esfinxs, putti o personatges grotescs. Majoritàriament es decora en clarobscur blau, encara que no falten els exemples en altres colors o en suau policromia. El gènere Olerys Joseph Olerys, primer director de la fàbrica, va crear a l'Alcora un motiu decoratiu policrom de gran bellesa compost per garlandes i ramillets de petites flors (de gessamí o de patata, segons diferents interpretacions) i, en ocasions, escenes centrals procedents dels gravats de l'època. A la seva volta a França, Joseph Olerys incorporarà aquest nou estil a la producció de Moustiers, on es popularitzarà fins a finals del segle XVIII. Xineries i decoració grotesca Decoració d'origen oriental, arribada a Europa a través de les importacions de porcellana de la Companyia Holandesa de les Índies Orientals. En el nostre continent es reinterpretarà, dotant-la d'un caràcter propi, allunyat dels originals xinesos. Probablement la decoració oriental i grotesca sigui el gènere de major èxit entre les manufactures de pisa del segle XVIII. L'Alcora no va quedar al marge d'aquesta moda, i va elaborar multitud de variants en les quals es representen figures d'allò més divers, com a aus camallargues, animals fantàstics, micos, estruços, personatges reals o extravagants, éssers deformis…etc. La rocalla A principis del segle XVIII la profusió ornamental del Barroc arriba al seu cim amb l'aparició del Rococó, en el qual triomfen les formes corbes i retallades i el amuntegament decoratiu. La ceràmica també s'impregnarà d'aquest canvi de gustos, que en l'ornamentació es defineix per l'aparició de la rocalla. El terme prové del francès rocaille, que s'usava per designar les acumulacions de pedres i petxines amb que s'adornaven els jardins i les fonts. En la decoració de la pisa, la rocalla s'expressa mitjançant corbes, contracorbes, formes flamígeres i motius derivats de les petxines marines. El Rococó no solament afectarà a la decoració pintada, sinó també a les formes. Es retallen els perfils, les plaques ornamentals s'envolten del complexos marcs en relleu, les soperes presenten complexes formes i peus en forma de voluta i poms amb fruites i fulles… El “fanfarre” Estil, com altres de mitjan el segle XVIII, d'origen francès. S'ha vingut apuntant que va sorgir per commemorar la victòria gal•la en la batalla de Fontenoy (1745), passant ràpidament a l'Alcora, on es dataria cap a la dècada de 1760. El tema principal d'aquesta sèrie són els estendards, armes, trofeus militars i instruments musicals, primorosament combinats amb motius de rocalla. El gènere Álvaro Sens dubte és un dels estils més representatius de l'Alcora, dels més reproduïts i dels quals més variants ofereix. Pren el seu nom de Vicente Álvaro Ferrando, artista local enviat pel comte d'Aranda a París per instruir-se en l'art de la fabricació de la porcellana. L'Álvaro va haver de sorgir cap a 1760 i es manté de moda almenys fins a principis del segle següent, si ben donada la seva popularitat ha estat reproduït fins als nostres dies. Encara que té nombroses variants, el motiu bàsic sol ser un edifici més o menys complex sobre rocallas i flanquejat per arbres i grups florals. La diversitat dels conjunts arquitectònics és enorme i inclou ponts, portals, rius, cascades, fonts, torres, sortidors, estendards i, com a element molt característic, un sol radiant que culmina aquests idealitzats paisatges. Les sèries populars: Ramet i “Cacharrero” La esquematització dels conjunts florals donarà com resultat el naixement de la sèrie més abundant en la producció alcoreña: el Ramet. L'element que ho defineix és una senzilla flor en general amb pètals blaus, corol•la groga i nucli ocre. Sol completar-se la decoració amb fulles bicromes, dues petites fruites rodones i sanefes vegetals reduïdes a la mínima expressió. Al costat del Ramet, i participant de moltes de les seves característiques formals, apareix la sèrie del “Cacharrero”, que als elements abans descrits incorpora fruites en forma de pera o carabassa que, freqüentment, destaquen per la seva major grandària. Aquesta ornamentació pren el seu nom d'un llenç de Goya en el qual es mostra una escena en què uns venedors ambulants ofereixen la seva mercaderia (pisa de l'Alcora pertanyent a aquesta sèrie) als ocupants d'una carrossa. Els plats d'engany Responen a una moda refinada i d'ascendència francesa, com a tants estils de l'Alcora. El trompe l’oeil (o il•lusió òptica) té com a objectiu produir en l'espectador la sorpresa, la broma, molt en la línia del gust de la societat aristocràtica del segle XVIII. Figues, pomes, fruites, olives, hortalisses, formatges o animals modelats en embalum rodó adornen plats en l'ala dels quals s'estampen, generalment, motius de la sèrie del Ramet o del “Cacharrero”. Fauna de l'Alcora El gust per crear objectes zoomorfes amb diferents usos (salseras, soperes, mancerinas, petjapapers, vinagreres, especiers, capsetes o, simplement, objectes ornamentals) no és invenció de l'Alcora, sinó francesa. En la manufactura comtal s'atribueix a Clemente Aicart i Cristóbal Mas (cap a la dècada de 1770 o 1780) la introducció d'aquest gènere, tan emparentat amb el trompe l’oeil. Gossos, llangardaixos, carners, colomes, galls, ànecs, cignes, lleons, perdius… presten la seva forma a les més diverses utilitats. Entre els animals reproduïts, la perdiu adquirirà una notorietat inusual, i encara avui són una dels principals senyals d'identitat de la ceràmica de l'Alcora. Escultura Tant en pisa com en porcellana tendra i terra de pipa es van elaborar infinitat de petites figuretes d'ús ornamental, grans grups escultòrics de temàtica mitològica (el Bou Farnesi és un dels més famosos), parelles de busts (ancians, joves o negres), canelobres sostinguts per negres i micos… També es van modelar busts d'emperadors de l'antiguitat, de monarques contemporanis i, sobretot, dels propietaris de la fàbrica (D.Pedro Pablo i el duc de Híjar). Els retrats del X comte d'Aranda es realitzen durant la dècada de 1790 per festejar la seva visita a l'Alcora; es van elaborar en dues grandàries (40 i 90 cm. d'altura aproximadament). Els motlles amb que es van confeccionar aquestes figures van ser objecte d'un ús continuat fins al final de la Real Fàbrica i posteriorment van ser heretats pels obradors apareguts en la dècada de 1940. Les flors alemanyes Decoració delicada i exquisida, les flors alemanyes són introduïdes a l'Alcora per Vicente Álvaro Ferrando i Cristóbal Pastor a la seva volta de París (1789), on van ser enviats pel comte a instruir-se en l'art de la porcellana. Aquesta sèrie, elaborada a la Real Fàbrica fonamentalment sobre porcellana tendra, té com a element més característic un ram de flors naturalistes de les quals sobresurt una rosa. El conjunt està decorat en suau policroma, amb tons morats, verds, grocs i, sobretot, un peculiar vermell encarnat amb el qual es perfilen les vores i peus de les peces. La denominació d'aquest gènere indica la seva procedència: es va aplicar per primera vegada en Meissen, cap a 1740 i d'allí va passar a Estrasburg, on es va popularitzar de tal manera que també es coneix com a “rosa d'Estrasburg”. Les formes sobre les quals apareixen les flors alemanyes anuncien el canvi de gust al que es vas agafar durant les últimes dècades del segle XVIII: a les formes rebuscades i l'ornamentació excessiva de mitjan segle els succeeixen ara decoracions discretes però elegants i formes senzilles i llises. La producció de la segona meitat del segle XIX Amb el pas de la fàbrica a la família Girona, que primer l'arrenden (1851) i després la compren (1858), es vas agafar a un nou intent per invertir la línia de declivi que la manufactura venia observant des de les dècades anteriors, materialitzat en la contractació d'operaris de Staffordshire que donen un nou gir a la producció, segons es desprèn de les paraules del cronista Mundina (1874), per qui la fàbrica ha millorat “amb la introducció de la pisa estampada, com es fa a Sevilla”. D'altra banda, la producció segueix sent abundant. Madoz, en 1845, indica que s'elaboraven 15.000 peces de porcellana, 500.000 de pedernal i 1.000.000 de pisa comuna, però és una època poc estudiada, allunyada de l'esplendor de la centúria anterior. Se sap que es produïen vaixelles blanques o amb fins filetejats en les vores, ales i peus, i acabat poc detallista. Perviu també la decoració en reflex daurat, sòbria i senzilla. Aprofitant motlles antics es fabriquen figuretesde la “fauna de l'Alcora” i plaques ornamentals amb pesats marcs i tosc dibuix. El segle XX. Del final de la Real Fàbrica a la Molt Noble i Artística Ceràmica de l'Alcora En 1895 la fàbrica que fundés l'IX comte d'Aranda passa a les mans de Cristóbal Aicart, advocat d'ascendència alcorina que va arribar a ocupar el càrrec de president de la Diputació Provincial de Castelló. El canvi de propietari no significarà ruptura quant a la producció, doncs se segueixen utilitzant els motlles del segle XVIII. Aquesta situació es mantindrà fins a poc abans de la Guerra de 1936-39, quan la Fàbrica Gran, tanca les seves portes. El testimoni de la ceràmica artística alcorina va quedar en mans d'altres fàbriques menors (les de José Cotanda, Severino Ramos, Letancio Moliner i Federico Michavila, entre altres), que es mantindran productives fins a finals de la dècada dels 40. Finalment el ressorgiment actual de la ceràmica artística alcorina es deu a José Cotanda Aguilella, doncs va ser sota la seva direcció artística quan va començar a funcionar, en 1976, "La Noble y Artística Cerámica de l'Alcora".