Temàtica:
Ubicació:
Francesc Casas i Amigó (1859-1887) és un poeta paradigmàtic del moviment cultural de la Renaixença. Nascut a Barcelona, de jove va traslladar-se a la masia coneguda com Can Suari, de la parròquia de Sant Julià d'Alfou, municipi de Sant Antoni de Vilamajor. De fet, la seva vinculació a la masia i al Vallès i el paper cabdal en la seva poesia de les tradicions que allà va conèixer, li van merèixer l’apel·latiu «el poeta del Vallès».
A l’edat de dotze o tretze anys va començar a mostrar interès per la literatura, amb les primeres lectures en castellà de grans autors del Romanticisme. Inicià els estudis de jurisprudència a la Universitat de Barcelona i, paral·lelament, començà a freqüentar les celebracions dels Jocs Florals i a familiaritzar-se amb el grup d’intel·lectuals que els rodejaven.
Per diferents qüestions, el 1878 se li diagnosticà una malaltia de caràcter nerviós i els metges li van prescriure una estada al camp. Va ser aleshores quan Francesc Casas i Amigó va traslladar-se a can Suari d’Alfou (Sant Antoni de Vilamajor), casa pairal de la família per branca materna.
A partir de 1882 inicià una lenta recuperació que li obriria les portes a una nova etapa d’èxits que ell mateix anomenaria «la segona primavera». Aviat obtingué diversos premis als certàmens poètics de la Joventut Catòlica de Sabadell i als jocs florals de Barcelona. Publicà La nit de Nadal (1886) i Poesies (1888).
Quan tot just el nom de Francesc Casas i Amigó començava a insinuar-se com el futur i més prometedor deixeble de l’herència poètica verdagueriana, el juliol de 1887 el poeta va emmalaltir de nou, i només 17 dies més tard, el 2 d’agost de 1887, moria a Barcelona, sense que s’hagi pogut esclarir la causa exacta de la seva mort.
[...]
¡No és morta Catalunya! mon esperit respira
l’alè de sos herbatges, rouredes y pinars;
sos cántichs y llegendes ressonan en ma lira,
y crema dins mon ésser encara una guspira
de ses antigues llars.
Masia dels meus avis, quan era un noyet tendre
tot escoltant rondalles de jays y de pastors,
per animar mos cántichs d’ací dins la vaig pendre,
que no s’apague donques y fes que puga encendre
ab ella’ls altres cors.
[...]
Foto: Fototeca.cat
